galeria
La plaça de bous de València és un monument històric, escenari de manifestacions culturals i populars -fonamentalment, festejos taurins- i testimoni de la vida social de la ciutat.
Ideada a mitjan segle XIX per l'arquitecte Sebastián Monleón, va acollir la primera correguda de bous -amb l'immoble encara sense acabar- a l'agost de 1851, amb José Redondo "El Chiclanero" com a gran protagonista. La inauguració oficial data de juny de 1859, amb Francisco Arjona "Cúchares", Manuel Arjona i Antonio Luque en el cartell.
L'Hospital General, després Provincial, va ser qui va ordenar la seua construcció per a, amb els beneficis que es recaptaren per mitjà de la celebració de festejos, poder continuar amb la seua tasca d'ajuda als més necessitats, fet que dóna compte del perfil solidari que sempre ha tingut la festa dels bous.
Escenari d'esdeveniments taurins...
Al llarg dels seus més de 150 anys d'història, per la plaça de bous de València han passat totes les grans figures del toreig. Per al record queden vesprades com la de l'acomiadament de Lagartijo (1893) , els tres cims de Gallito en solitari (1913, 1914 i 1915) , la fira de la consagració de Granero (1921) , la de Manolete (1942) , la famosíssima jornada del doctorat de Parrita (1945) , el boom joneguil viscut amb Aparicio i Litri (1950) , el mà a mà entre Luis Miguel i Ordóñez que va inspirar Hemingway el seu particular estiu sagnant (1959) , les alternatives de Curro Romero i Paco Camino (1959 i 1960) , la triomfal pluja de coixinets viscuda amb Manuel Benítez "El Cordobés" (1964) ..., amén de les més recents pàgines de glòria protagonitzades per El Soro, Ponce, Barrera, Manzanares...
...i extrataurins
Junt amb els festejos taurins, altres de molt variat signe han tingut lloc en la plaça: pantomimes i moixigangues, lluites d'animals, llançaments de globus aerostàtics, funcions circenses, plantació de falles, concerts de bandes de música, celebració d'òperes, rodejos americans, campionats de tir de colom, de tir i arrossegament, combats de boxeig i de lluita, partits de bàsquet, mítings polítics... tota una infinitat d'activitats que denoten les múltiples funcions de tan singular edifici.
Els precedents
En el mateix espai que ocupa l'actual plaça, que meravella per la seua bellesa a multitud de vianants diàriament, es va ubicar amb anterioritat el primer cós fix de València, alçat l'any 1800 i derrocat només huit anys després amb motiu de la Guerra de la Independència. Així mateix, altres escenaris desmuntables van albergar festejos taurins en les places del Mercat i de Santo Domingo, en els plans de la Saïdia i del Reial i enfront de les Torres de Serrans o de Quart."
LES REFORMES D'UNA GRAN PLAÇA
El cós ha passat per sis moments importants en la seua vida: la seua inauguració, la instal·lació de l'enllumenat, la substitució de la vella tanca, l'incendi de 1946 i les reformes de 1968 i 2011.
La inauguració oficial:
Francisco Arjona "Cúchares" va estrenar la plaça els dies 20, 21 i 22 de juny de 1859. En eixes dates es van torejar bous de Nazario Carriquiri i Viuda de Zalduendo.
Arriba l'enllumenat elèctric:
Després de quasi mig segle intacta, el cós va acollir en 1908 la instal·lació de l'enllumenat elèctric amb l'objectiu d'augmentar el seu rendiment.
Substitució del vell tapial:
En 1926 es va substituir la vella tàpia lluït que rodejava la plaça per una paret de rajola i ferro forjat que va acollir un bar en la confluència dels carrers Xàtiva i Alacant.
La plaça, en flames:
En 1946 un incendi va destruir gran part de les naies de sol. Afortunadament, no va haver-hi danys personals que lamentar i els desperfectes que va provocar el foc van ser esmenats amb celeritat.
Important remodelació:
Entre 1966 i 1968 va tindre lloc la primera gran reforma. Aparicio, Puerta -que va tallar una cua- i Ricardo de Fabra, que va prendre l'alternativa, reinauguraren la plaça el 10 de març de 1968.
L'última reforma:
La reestructuració de les graderies va centrar l'última gran reforma, inaugurada en les Falles de 2011. En el festeig de la posada de llarg van prendre part Enrique Ponce, Vicente Barrera i El Juli.